Per combatre l’abstenció, el Govern vol que votin els immigrants i les criatures

Segons publica e-noticies, sembla ser que el conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, va encarregar a l’exconseller Josep M. Vallès perquè s’entretingués quan va deixar el govern i es guanyés unes peles extra, un informe que han intitulat “Actituds polítiques i comportament electoral a Catalunya”.

Un estudi fantàstic per entendre les raons per les quals als catalans tant se’ls en fot del replà com de l’escala, al punt que el govern, que com és sabut de tothom no té res per fer, el posarà a debat per entendre millor la desafecció a la política de la gent, per combatre l’abstenció i l’allunyament de la ciutadania”.

Les propostes del document prometen ser sucoses, atès que, entre altres genialitats, “proposa que institucions, administracions, partits polítics i mitjans de comunicació adoptin mesures per ser més transparents, participatius i clars, siguin més responsables i retin comptes de les seves actuacions davant la ciutadania”. A més, inclou “possibles mesures a adoptar com ara garantir per llei la trasparència d’institucions i partits; establir mecanismes per avaluar el rendiment de les lleis del Parlament o els plans de les administracions; elaborar un codi de comportament que comprometi als responsables polítics; reconèixer els drets electorals dels estrangers; rebaixar l’edat del dret al sufragi actiu o promoure la formació política en l’ensenyament obligatori”.

El Govern propugna el dret a vot dels immigrants: “”

(Via E-noticies.)

Ja sé que és una bajanada, però, si un dia comencessin a parlar de corrupció, ho entendrien millor? O ni així?

Canviar la ley com qui es canvia de calçotets

No és la primera vegada que ho diu el conseller. I com que la llei sembla que és una cosa tant contingent que es canvia cada vegada que convé, doncs, a conveniència, sembla que es pot modificar qualsevol precepte que no doni el joc que s’esperava.

Llàstima que això no passi amb totes les normes i només sigui donat fer-ho a les que convenen a la classe política, perquè si es donés la mateixa oportunitat a tothom que li resulta inconvenient una disposició legal, la cosa seria divertida.

Per exemple, es podria donar la mateixa facilitat per modificar el codi penal a tots els delinqüents que estan tancats a la presó, amb el resultat previsible que qualsevol tanoca es pot imaginar.

Cóm pot un conseller, aparentment seriós com el senyor Tresserras, dir aquestes bajanades? Si no és capaç de consensuar els membres de l’òrgan de govern del CAC tal vegada no és per culpa de la llei, sinó de la manera d’entendre la política dels que s’han de posar d’acord. I contra això no hi ha llei que valgui, llevat el corró d’una majoria absoluta (que Déu ens deslliuri de tenir).

Tresserras advierte de que si la Corporació no se desbloquea habrá que cambiar la ley: “‘Quiero pensar que el consejo de gobierno será capaz de encontrar una fórmula de consenso para desbloquear la situación’“

(Via LA VANGUARDIA.es - Política.)

Les paradoxes que amaguen les xifres

Amb motiu de presentar les mesures de xoc per fer front a la situació econòmica general, el govern ha tornat a fer allò que és habitual i que sembla acceptat per tothom: calcular l’impacte que tindran les mesures d’emergència per pal·liar la crisi econòmica sobre el producte interior brut (el famós PIB) i l’ha estimat en 3 dècimes que, en el seu moment, caldrà afegir a les estimacions de creixement de l’economia que en els darrers mesos han anat decreixent de forma alarmant.

Però no tothom està d’acord en mesurar la riquesa d’aquesta manera.

L’any 2002, a França, el que era secretari d’estat, Guy Hascoët, va encarregar un estudi sobre el creixement de l’economia al conseller del tribunal de comptes (Cour de Comptes), Patrick Viveret, que amb el títol de “reconsiderar la riquesa” (Reconsidérer la richesse) va presentar un document en el que desenvolupa la teoria coneguda com “la paradoxa de l’Erika”.

En síntesi, el que diu Viveret en el seu informe és que el PIB es limita a considerar els fluxos monetaris, de manera que no és un indicador suficientment fiable de la creació de riquesa d’un país, atès que no considera altres indicadors o que comptabilitza com a riquesa fets i circumstàncies que provoquen fluxos monetaris però que, en realitat, son catastròfics. I per il·lustrar la seva tesi ho explica amb l’exemple de l’Erika.

L’any 1999, el petrolier Erika, va naufragar davant de les costes franceses. El vessament de petroli va representar una autèntica catàstrofe ecològica, econòmica i social. Ara bé, en el pla estrictament comptable, la marea negra va ser una magnífica operació, atès que va donar lloc a un gran nombre d’operacions que van tenir el seu reflex en termes monetaris: bombejat del petroli vessat, descontaminació de les platges, pagaments d’indemnitzacions per part de les assegurances, substitució del petrolier, etc. Al mateix temps, va resultar que el treball dels voluntaris que van contribuir amb el seu esforç i dedicació a la neteja de les platges va ser invisible a nivell comptable, la qual cosa equival a considerar que el temps gratuït dels voluntaris no valia res, encara que substituïssin el treball dels obrers que, en altre cas, s’haurien hagut de remunerar.

La “paradoxa de l’Erika” mostra, doncs, que la dada del PIB, que serveix de brúixola a la majoria dels responsables econòmics i polítics, prescindeix absolutament de tenir en compte res que no produeixi un flux monetari, de manera que, com va succeir en aquell cas, la catàstrofe va tenir excel·lents efectes sobre l’economia francesa, cosa que va portar a Viveret a afirmar que els experts utilitzen un termòmetre per prendre la mesura a l’economia que no se sap mai si indica la bona temperatura.

D’aquí també la paradoxa del creixement anunciat pel vicepresident econòmic: estem entrant en una fase de crisi econòmica però, aplicant part del superàvit obtingut en els darrers anys, podrem emmascarar la recessió generant fluxos econòmics que incidiran en el PIB, evitant que caigui més del compte. Encara que cap de les mesures anunciades no evitarà la crisi, ni les seves conseqüències.

Les maneres de l’esquerra

En Manel Ibarz, en el seu blog, publica una entrada que escenifica com poques l’actitud de la gent d’esquerres en front de les iniciatives promogudes per la dreta. Amb el títol de “Està escrit en el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya” explica que el mes d’octubre de 2005 va plantejar la necessitat de preservar el riu Ter, per la via de donar compliment a la llei de 1959, respectant els cabals mínims.

A la primera iniciativa, una interpel·lació, li va respondre el conseller de medi ambient d’aleshores, Salvador Milà, amb una intervenció que val la pena de llegir com a exemple del cinisme que és capaç de brandar un ecosocialista quan li toquen la fibra, prova evident de que la iniciativa va fer diana.

En la segona iniciativa, una moció que proposava que el Parlament exigís al Govern el compliment de la llei de 1959, van intervenir per fixar la seva posició els portaveus dels diferents grups parlamentaris: Ramón Espadaler de CiU, exconseller de medi ambient (i sobtadament defensor de la proposta que durant el seu mandat ni tant sols va considerar), Jordi Terradas del PSC, Miquel Carrillo d’ERC i Bet Font d’Iniciativa, que es van limitar a desqualificar la proposta i al seu promotor per justificar el seu rebuig. En les respectives intervencions, plenes de sarcasme, queda molt clarament palesat que, per principi, la gent d’esquerres no accepta que ningú que no estigui adscrit a partits o moviments dels “seus” pugui defensar el territori. Per a ells la dreta no està legitimada per defensar el medi ambient, i punt.

És molt interessant. De debò.

Sostenible, diu?

Desqualificar l’enuig de la gent del llevant amb el transvasament-que-no-és-un-transvasament d’aigua de l’Ebre a Barcelona, dient que aquells volen l’aigua per a un model de creixement desordenat i insostenible de la costa valenciana i d’un urbanisme depredador, com fa el Periódico de Catalunya (entre altres), és una actitud canalla i roïna.

Si Barcelona i la seva conurbació poden tenir un model de creixement que es basa en l’espoli dels recursos de les comarques limítrofs i perifèriques de Catalunya, i que és tant o més insostenible que qualsevol altre model urbanístic de creixement, perquè un altre territori no pot aspirar a crèixer i compartir els mateixos recursos dels que està mancada la capital catalana i que, gràcies a la solidaritat forçosa d’altres, li permeten subsistir?.

El llevant té poca aigua i Barcelona no en té gens, però es permet l’arrogància de donar lliçons als altres mentre depreda al seu entorn a plaer.

Barcelona no té més dret a tenir aigua que els valencians, els murcians o els andalusos. I si es pot portar aigua d’allà on sigui a Barcelona, també se’n pot portar a València, a Múrcia o a Almeria. No faltaria més.

Altra cosa és que, fer-ho, comporti haver de reconèixer errors o baixar del cavall en algunes idees que s’han volgut imposar com a dogmes, però per molt que es vulgui allargar el debat, tard o d’hora caldrà posar una mica de racionalitat a les pugnes territorials en torn de l’aigua i conciliar els interessos legítims d’uns i altres.

Si acceptem que Barcelona no vulgui deixar de ser allò que és, hem d’acceptar que el llevant no es vulgui quedar enrera. Uns i altres tenen dret a mantenir les seves aspiracions, malgrat que per assolir els seus objectius necessitin de la solidaritat aliena.

Quin és el problema real? Vist que es pot portar aigua a Barcelona quan cal, haurem de reconèixer que el problema no és l’aigua, per molt que diguin.

Quina és la qüestió? Ser una cosa i no ser l’altra? O no ser ni una cosa ni l’altra.

Sembla prou evident que Catalunya, en tant que comunitat autònoma espanyola, conserva alguns dels trets que anteriorment l’havien configurat com a nacionalitat o com a nació. És més, hi ha catalans que tenen molt interès en determinar quines son aquestes característiques per redefinir el concepte de nació, com si, a partir d’aquests elements, pugessin recuperar la història, fer anar el rellotge enrera i tornar a l’estatus anterior a l’aprovació de l’Estatut de 1979.

No tenen en compte, però, que l’esforç, a hores d’ara, és totalment estèril. Com es pot tornar a ser una nació si, en el moment que tocava, la immensa majoria dels catalans van decidir deixar de ser-ho?

El principal inconvenient que tenen les grans decisions polítiques, una vegada que s’han pres, és que, normalment, no son reversibles. Per exemple, en un sistema democràtic “normal”, si el resultat d’unes eleccions no agrada al que les ha perdut, no es poden tornar a convocar fins a obtenir el resultat desitjat, sinó que s’ha d’acceptar el veredicte de les urnes. Igualment que, quan s’ha perdut una guerra, no té cap sentit voler repetir-la per veure si, a la segona, es guanya.

Doncs de la mateixa manera passa en els moments decisius de la història en la que els ciutadans son cridats a prendre postura sobre un tema concret, a través d’un referèndum. Aquesta forma de consulta directa comporta un “plus” de compromís democràtic atès que normalment es reserva per a la validació del text constitucional o de les grans lleis que el desenvolupen, mentre que la resta de decisions es confia al funcionament del sistema de democràcia representativa.

I una vegada que el poble, que és el titular de la sobirania, s’ha pronunciat, què hi fa que el concepte teòric de nació sigui un o altre? Canvia en alguna cosa la decisió de constituir-se en comunitat autònoma? O del que es tracta és d’inventar una nova categoria jurídico-política consistent en una comunitat-autònoma-nació?

Els espanyols, en general, i els catalans, en particular, ja estem avesats al surrealisme i a l’absurd, però aquesta obsessió fetitxista per la nació renunciada ja ratlla la paranoia. No porta enlloc. No canvia res. No pot canviar res.

En aquest tema, com en altres, el nom no fa la cosa. Dir-se nació i no ser-ho, per haver decidit no voler-ho ser, quin problema resol? La història s’escriurà diferent? Es podran esborrar els episodis que no ens agraden? Tindrem un altra constitució i un Estatut diferent? O, com sempre, n’hi ha uns quants que estan fent bandera d’una utopia i confonen el seu somni amb la realitat?

No aprendran mai que els compromisos son per complir-los i que els errors (si ho son) s’han d’assumir? I la resta, no podem aspirar a viure la catalanitat com una cosa normal? Sense haver-nos d’enfrontar a ningú, ni haver-nos de penedir de res? O és que sempre son els altres els que tenen la culpa dels nostres errors?

Al capdavall som allò que som perquè hem escollit ser-ho o perquè els que han tingut el lideratge ens han portat al precipici.

Tal vegada la nostra història és la d’un desastre nacional, però és la nostra. Què hem de fer, assumir-la d’una vegada o seguir plorant eternament la nostra dissort?

Hi ha una manera catalana d’explicar la història?

Els catalans sempre hem estat mals estrategs i pitjors perdedors. Sense remuntar-nos massa enrera, la història ens dóna molts exemples d’una peculiar manera de fer i d’explicar els esdeveniments, sobre tot si son susceptibles de ferir l’autoestima col·lectiva.

És el cas, entre altres, de l’anomenada “guerra de successió” 1705-1714.

De fet, el mateix nom que s’ha donat al conflicte ja sembla poc apropiat, atès que va començar quatre anys després que les Corts catalanes de 1901 dirimissin qualsevol malentès en relació a la successió de Carles II, acceptant com a rei a Felip V i jurant-li fidelitat.

És a dir que, una vegada resolt el conflicte successori, als catalans de l’època no se’ls va ocórrer res millor que declarar la guerra al rei per destronar-lo de la corona d’Espanya i posar en el seu lloc a l’arxiduc Carles d’Habsburg. Una decisió sens dubte arriscada que, com tothom sap, va acabar de mala manera. Els catalans, una vegada que els seus aliats britànics i austríacs els van abandonar, van ser derrotats, havent de veure com s’esfumaven les seves aspiracions de tenir com a rei d’Espanya al que convenia als seus interessos.

Segurament que per als líders de l’època era de vida o mort treure Felip V del poder i per això van arrossegar el país a l’oprobi de la derrota, però si hom escolta als exegetes de la gesta resulta que els catalans van ser les víctimes del conflicte, no els que l’havien provocat. I els decrets de nova planta sembla talment que haguessin estat dictats perquè si, per una rebequeria del rei, sense motiu ni provocació de cap mena per part dels seus destinataris.

I si aquell esdeveniment, degudament documentat, pot ser explicat de la manera que ho ha fet la historiografia oficial, com es pot entendre i interpretar la història real?

Catalunya NO és una nació

I no ho és per la voluntat expressa dels catalans, degudament referendada.

Els redactors de la Constitució de 1978, cal suposar que a instància dels representants catalans i bascos, van incloure a l’article 2 la referència a les nacionalitats integrades a Espanya en els termes següents: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.”

Amb aquest text es tractava de reconèixer una realitat històrica, segons la qual, en el moment de redactar la carta magna, a Espanya hi havia (suposadament) diferents realitats nacionals.

En el conjunt de l’estat el text va ser sotmès a referèndum i va obtenir l’aval del 87′87% dels ciutadans, amb una participació del 67′11%, mentre que, a Catalunya, va ser referendat per un 90′76% dels votants, amb una participació del 67′91%, per la qual cosa es pot afirmar que aquella situació heretada de la història va quedar plenament reconeguda.

Però, per les raons que sigui, les forces polítiques majoritàries de l’època van veure en l’autonomia la possibilitat de realitzar les aspiracions catalanes d’autogovern i de resoldre allò que s’ha anomenat “l’encaix” de Catalunya a Espanya, i es van posar mans a l’obra, a l’empara de la disposició transitòria segona del text constitucional, en el benentès que Catalunya havia plebiscitat l’Estatut de 1931, en temps de la República. Val a dir que durant el debat estatutari ningú no va posar en dubte seriosament la bondat del procediment, ni va qüestionar les conseqüències que podia comportar el fet d’acollir-se al sistema constitucional en la naturalesa jurídica i política de l’ens.

Sigui com sigui, l’estatut de 1979 va ser aprovat en seu parlamentària i, posteriorment, va ser sotmès al referèndum dels catalans, que el van recolzar per una majoria aclaparadora del 88′15%, amb una participació del 59′30%, confirmant la transformació de nació o nacionalitat en comunitat autònoma.

Algú pot discutir si abans del 25 d’octubre de 1979 (data del referèndum) Catalunya era una nació o una nacionalitat històrica, o cap de les dues coses. Tant se val. Però del que no hi ha cap dubte és que, a partir d’aquell dia, Catalunya va deixar de ser el que fos anteriorment per convertir-se en una comunitat autònoma espanyola, nascuda a l’empara del dret a l’autonomia reconegut per l’article 2 de la Constitució de 1978 a les nacionalitats i regions que s’hi van acollir. I això va succeïr per la voluntat majoritària dels catalans, lliurement expressada en un procediment democràticament impecable.

Ara, passats els anys, sembla que hi ha qui creu que, a base de repetir la cantarella, la història es podrà rebobinar i que Catalunya podrà tornar a ser allò que havia estat abans de decidir deixar de ser-ho, però s’enganya. Ja és massa tard.

Tal vegada hi va haver un moment en el que els catalans podien rebutjar l’autonomia que els oferia la Constitució i mantenir l’estatus de nacionalitat que tenien. Però el cert és que no ho van fer i ara aquell procés no té marxa enrera i s’ha d’assumir.

No fer-ho és tant absurd com negar la història, i pretendre fer creure als catalans que aquell episodi no va ocórrer o que no va produir els efectes jurídics i polítics que va produir és enganyar-los.

Qui sap si en el futur hi haurà una nova oportunitat per desfer el camí recorregut però, mentre subsisteixi el marc legal en el que es va produir el compromís, als catalans no ens queda altra opció que ser lleials a l’obligació constitucional que vam contreure lliurement.

Adoptar una altra posició política o trencar el compromís tal vegada ens faria creditors d’algun qualificatiu que no mereixem, al menys aquells que defensem l’Espanya constitucional i el pacte que vam assumir.

L’aigua és responsabilitat del municipi

Amb tot el “sidral” que s’ha organitzat en torn de la sequera, estan succeint coses molt curioses, com ara que els responsables públics oblidin que el subministrament d’aigua potable a les poblacions és un servei públic que han de prestar els municipis (tots i sense cap excepció) amb caràcter mínim i obligatori, segons estableix l’article 26 de la Llei 7/1985, de 2 de abril, reguladora de las bases del règim local.

Evidentment, la llei no diu d’on han de treure l’aigua ni que han de fer en cas de sequera, però si diu que l’assistència que han de prestar les Diputacions als municipis s’ha d’adreçar preferentment a l’establiment i a la adequada prestació dels serveis públics mínims, i que les Comunitats Autònomes podran cooperar amb les Diputacions Provincials en la garantía de que siguin prestats (apartats 3 i 4 del mateix article).

I, plantejades les coses des del punt de vista de la llei i de les obligacions que aquesta imposa a les corporacions locals, el tema de la sequera, de l’estalvi d’aigua i de les restriccions en el subministrament adquireix una altra dimensió, perquè, si la garantia en la prestació del servei públic és responsabilitat de l’administració, el ciutadà que, a més a més de pagar els seus impostos paga l’aigua que consumeix, té tot el dret a exigir que li sigui subministrada tota la que necessita, sense excusa de cap classe, perquè l’administració (i, eventualment, la concessionària del servei públic) té l’obligació legal i inexcusable de facilitar-li, entre altres raons perquè la llei no contempla cap excusa, llevat que el municipi de torn s’aculli a allò que preveu l’apartat 2 de l’article citat i sol·liciti de la seva Comunitat Autònoma que li dispensi de la obligació quan li resulti impossible o molt difícil l’establiment o la prestació del servei.

Però allò que no contempla la llei és que l’administració local, en cas de tenir dificultats en prestar-lo, carregui en els ciutadans la seva incapacitat de complir amb l’obligació que li pertoca o que els amenaci amb sancions per fer ús del servei.

En aquest terreny, el polític que es vulgui treure les puces de sobre ha de plegar i dedicar-se a una altra cosa, perquè el que no pot ser és que, en ple segle XXI, els ciutadans, per la incompetència dels seus governants, haguem de tornar a viure com en els temps de les cavernes i renunciar, no només als hàbits higiènics més elementals (com tirar la cadena, o rentar la vaixella i la roba a màquina), sinó als elements que ens permeten tenir una alta qualitat de vida (com ara disposar de jardins o de piscines), pagant.

Una petita precisió: son incompetents

La manca de previsió, la desídia, la incúria i altres virtuts del país, (de tot el país inclosa la classe política, però no només la classe política), ens ha portat a una situació esperpèntica de manca d’aigua i, per a pal·liarla, el govern de la Generalitat i la seva lleial oposició, estan entestats en proposar dues solucions, cap de les quals no és de la competència de Catalunya i que, en cap cas, no pot dur a terme cap autoritat catalana sense l’autorització del govern central i, si aquest no ho autoritza, ja s’hi poden anar posant fulles.

En el cas del transvasament del Segre, perquè afecta una conca hidrogràfica que abasta més d’una comunitat autònoma, atès que el Segre és un afluent de l’Ebre i aquest transcórrer per Catalunya, però també per Aragó, per Navarra, la Rioja i per Cantabria. Per tant, no cal que facin tant de soroll ni diguin més bestieses. La qüestió depèn del govern de l’estat, i punt.

L’altre, el transvasament del Rhône (catalanitzat, Roine), seria una obra trans-fronterera en la que es veuria implicat un país estranger, França. I, vet aquí que les relacions internacionals entre estats tampoc no son competència de la Generalitat, sinó d’Espanya, per la qual cosa, al govern de Catalunya i a la seva oposició, (que va ser govern durant més de 20 anys però que ningú no ho diria), més els hi valdria parlar-ne amb el govern de l’estat i deixar de marejar la perdiu, fent propaganda barata.

En qualsevol dels dos casos, si per tirar endavant un i altre projecte s’han de complir les lleis espanyoles i catalanes que regulen la realització d’obres públiques d’aquesta naturalesa i abast (1), més valdria que posessin fil a l’agulla amb urgència perquè, inclús fent trampes, difícilment els tindran a punt abans de vuit o deu anys i, per aquelles dates, els barcelonins d’ara ja s’hauran mort de set, de vells o de riure.

(1) Consignació pressupostària, estudis de traçat, informacions públiques, estudis d’impacte ambiental, redacció de projectes, licitacions internacionals, concursos públics o subhastes per a l’adjudicació de les obres, processos d’expropiació i ocupació de terrenys, etc.