Encara que a vegades ho pugui semblar, m’adono de les coses i procuro entendre allò que passa al meu voltant. En política també. Ja soc una mica massa gran per empassar-m’ho tot i estic força cremat amb els missatges simplistes als que ens volen acostumar. Amb els anys m’he pogut adonar que no tot és blanc, ni res no és absolutament negre, i que els que s’autoanomenen progressistes a vegades es comporten com conservadors i, a la inversa, hi ha moments en els que els conservadors es passen de frenada. Però el que és evident és que ni les esquerres no ho son tant com volen semblar, ni les dretes son com els seus adversaris les voldrien pintar.
L’última legislatura ha estat un exemple paradigmàtic de que les coses no son allò que semblen. Els socialistes van arribar al poder desprès d’un mandat molt tens dels populars. Tothom que vulgui encara pot recordar la crispació causada per les campanyes del “nunca mais”, del “no a la guerra” i de l’oposició al pla hidrològic nacional, amb manifestacions al carrer i desqualificacions de les que van fer història, per molt que ara els que estan instal·lats al govern es facin l’orni i vulguin fer veure que no hi van tenir res a veure. Al final, el desgraciat atemptat de l’11-M, la pressió d’amplis sectors socials per desvincular-lo d’ETA i la poca habilitat del PP per gestionar la crisis, va provocar una onada d’irritació que va culminar amb un resultat electoral inesperat, tres dies després de la matança. Aquella data també serà recordada per haver estat la primera vegada que a Espanya es va utilitzar massivament la telefonia mòbil com a eina per a la mobilització social. (Qui vulgui aprofundir en la qüestió pot llegir “11-M. Redes para ganar una guerra” de David de Ugarte, que es pot baixar d’Internet, a l’adreça: “http://lasindias.com/informes/11m.pdf).
Una vegada instal·lats en el poder, els socialistes van ser conscients des del primer moment que la seva victòria havia succeït per un conjunt de circumstàncies que havien superat les seves expectatives, més enllà de tota lògica, sobre tot tenint en compte que, només quatre dies abans de les eleccions, tots els sondejos coincidien en pronosticar una victòria popular. Per tant, si volien consolidar la seva posició, tenien de pensar en una estratègia a curt termini que els permetés guanyar legitimitat davant d’aquells que els havien votat, procurant mantenir la irritació conjuntural que els havia portat al poder, i que els facilités a l’hora situar al seu adversari en una posició política des de la que resultés fàcil fer-lo l’objectiu d’una política sistemàtica d’aïllament institucional i d’autèntica demolició, com així van fer.
L’estratègia era, i és encara, presentar el partit popular com una excrescència del franquisme. Un reducte de feixistes nostàlgics de l’antic règim i ultradretans contraris al reconeixement de l’Espanya constitucional, que tenen per objectiu el retorn a l’espanyolisme més tronat i la recuperació dels postulats del nacional catolicisme, oposant-se o intentant obstruir les iniciatives socials del govern, el reconeixement de drets als col·lectius als que la dictadura havia menystingut o perseguit, o la recerca del diàleg i de la pau, tot plegat a partir de la idea de no haver estat capaços d’acceptar la derrota electoral i d’estar obsessionats en la revenja com a únic capteniment de la seva política d’oposició al govern, contra el qual fins i tot han gosat emprar el terrorisme d’ETA i han manipular a les seves víctimes, coses que mai no va fer el PSOE ni seria capaç de fer-ho per deteriorar o fer caure al govern legítim del seu país.
El mecanisme per aconseguir-ho ha estat simple, però no es pot negar que ha resultat eficaç atès que ha comptat, entre altres aliats, amb la col·laboració entusiasta dels primers grups de comunicació de l’estat, que han fet de perfecta corretja de transmissió de les idees generades en el laboratori PSOE-Govern o d’aquelles de collita pròpia que han servit per retroalimentar el discurs, en una mena de concurs per veure qui la deia més grossa.
La cosa ha anat més o menys així: de totes les idees que els socialistes tenien en el bagul de les reserves, van buscar les que, afectant a col·lectius poc nombrosos i que, malgrat suposar grans sobresalts, representaven menys risc per als equilibris de poder en el conjunt de l’estat, i van fer una selecció per anar-la disparant contra l’adversari, que no a favor dels seus suposats destinataris com algun incaut podria pensar. Algunes no les han dut mai en el programa electoral i en altres circumstàncies segurament tampoc no les hi haguessin posat, però l’objectiu era obligar al PP a manifestar la seva posició i pronunciar-se sobre la iniciativa de torn. I ja des del començament de la legislatura s’han posat mans a l’obra: cada vegada que el PP semblava que recuperava oxigen i que millorava les seves expectatives en les enquestes i estudis d’opinió, n’han posat alguna sobre la taula. Primer van ser els matrimonis homosexuals, després l’adopció de nens per part de parelles del mateix sexe, i així una llarga llista d’iniciatives que els ha permés presentar-se com els campions del progressisme, mentre l’adversari es veia compel·lit a remullar-se en defensa de la seva doctrina política o dels seus compromisos socials, apareixent amb el seu rostre més conservador.
Evidentment, cada vegada que ha passat, les invectives que els han adreçat han estat una autèntica salvatjada. Si el PP es queixava pel fet de denominar “matrimoni” a les unions homosexuals, doncs és que és un partit homòfob malgrat portar en el seu programa electoral el projecte de fer el mateix que promovien els socialistes, però amb un altre nom. I així durant quatre anys esgotadors en els que, malgrat la provocació intencionada, sistemàtica i gratuïta, ha resultat que els que han “crispat” han estat els populars.
Tal vegada és que els conservadors espanyols son molt bons gestors però uns mals comunicadors i no han estat capaços d’articular una rèplica adequada a la situació, però el cas és que, amb aquesta història corejada i repetida fins a la nàusea pels mitjans de comunicació afins, els socialistes han arribat a les eleccions encoratjats d’una forma insultant, mentre els populars semblen acovardits i disposats a demanar perdó per no ser d’esquerres. I els electors, si hem de fer cas a les estadístiques, semblem haver-nos empassat la bola fins al punt que, inclús els que mai no hem estat d’esquerres, semblem resignats a passar quatre anys més a la txeca de les esquerres abans de votar l’enemic de la pàtria, al dimoni encarnat en versió galega.
És certament curiós. Fins i tot els votants de CiU tenen dubtes. Saben que el seus candidats, una vegada perdut el govern de la Generalitat, no tenen cap possibilitat de pintar res a Madrid, però abans de votar PP es quedaran a casa, encara que la continuïtat d’un govern socialista els perjudiqui o que el país s’enfonsi. Si ho fessin pensarien que han traït “als seus”, tot i que el “pacte del Majestic” els va permetre lluir el seu millor palmarès polític i els millor resultats econòmics per a Catalunya.
Si no fos que els populars s’ofendrien, als votants i simpatitzants convergents els diria que aquesta vegada no tenen més alternativa que votar al PP, ni que sigui tapant-se el nas en el moment de dipositar la papereta dins de l’urna.
