Sempre hem estat així, una mica tarambanes

 

L’Empordà –sento dir– és un país d’arrauxats, de tabalots, d’hereus-escampa, d’enfollits. I és cert.

Però també ho és que hi ha, en aquest país, molta de gent que es passa la vida alçant objeccions, posant bastons a les rodes de tota persona interessada a portar a cap alguna iniciativa, o que en una o altra forma surti de l’espessa rutina. Aquestes objeccions s’edifiquen gratuïtament, a tort i a dret, la reticència és permanent. Tant si voleu matar els paràsits dels fruiters com els cadells de les patates, tant si voleu exterminar les mosques vilatanes com la usura dels pagesos, us sentireu dir constantment:

–Vós voleu fer això…? I què heu de fer! ¿Que dormim? No ho fareu pas… Desgraciat! No sabeu el que us dieu…

En el fons de tot arrauxat, en aquest país, potser no hi ha res més que un home enervat i fatigat de sentir-se tractar permanentment de bufanúvols i de ximple. Vull dir que hi ha arrauxats que no són res més que homes explícitament desafiats.

Després hi ha els arrauxats constitucionals, els tabalots marcats per una força interna, els hereus-escampa de professió. Aquests, però, són una cosa molt diferent.

24 de març de 1918
 
Sun, 23 Mar 2008 23:00:52 GMT -

Technorati Tags: Sense classificar

————————–

Això ho deia en Josep Pla l’any 1918.

Però si l’homenot de Palafrugell hagués llegit els diaris d’aquest matí,  què diria de les suposades qualitats d’home d’estat del nostre vicepresident?

Recomanaria als lectors riure, plorar o tallar-se les venes?