A la gent d’esquerres els costa d’entendre algunes coses bàsiques de la construcció històrica d’aquest país i confonen, no sé si per ignorància o per malícia, algunes veritats contrastades i contrastables, de manera que, en el garbuix mental i ideològic del que s’alimenten, perden de vista que la realitat és com és i no com la voldrien veure.
Per sustentar les seves tesi parteixen d’alguns axiomes que atorguen una superioritat moral a qualsevol individu que s’adscrigui a l’esquerra i que, “contrario senso”, desqualifiquen a qualsevol ésser viu que es situï en l’opció contrària, sense tenir en compte una qüestió essencial com és que l’esquerra existeix i es defineix en contraposició a la dreta que, en aquest sentit, constitueix el seu referent. I, ni que només fos per això, els hauria de fer més respectuosos amb els que no pensem com ells perquè, quan li manca el referent, l’esquerra crea situacions polítiques i socials com les de Corea del Nord, de Cuba o de la desapareguda Unió Soviètica, que segurament tenen coses molt valuoses per ser tingudes en compte, però que segur que la majoria de la gent d’esquerres que viu en països occidentals no voldria com a models en els que emmirallar-se, ni per importar a casa seva. Tampoc a Catalunya.
Per defensar el seu espai hegemònic i disputar el que, legítimament, volen ocupar els seus adversaris, diuen que Catalunya és sociologica i històricament d’esquerres i, al menys en part, segurament és cert, encara que no tant com per excloure a la dreta. En les darreres eleccions generals va quedar clar que, ara com ara, a Catalunya hi ha una majoria de ciutadans que voten a opcions polítiques d’esquerres: 2.144.457 (58′12%) van votar PSC+ERC+ICV, en front de 1.379.281 (37′37%) que van votar CiU+PP. Ara bé, que votin a les esquerres no vol dir necessàriament que siguin d’esquerres en el concepte clàssic del terme. El cert és que, una vegada que l’esquerra ha abandonat el marxisme en el seu particular viatge cap al centre i que “ser d’esquerres” és una opció política de conveniència, que es desdibuixa en els perfils nebulosos de la socialdemocràcia pràctica, és a dir, de la que governa, es fa molt difícil saber què vol dir exactament “ser d’esquerres”. Suposo que, un dia i amb la suficient perspectiva, la qüestió serà objecte d’estudi per part dels historiadors, però per ara és un misteri.
D’altra banda, des de l’esquerra s’afirma que la dreta, tota la dreta, és hereva del franquisme i s’equivoquen. El franquisme, com a moviment polític, es va caracteritzar pels seus trets totalitaris, no tant pel fet de ser de dretes, que ho era. Però la dreta post-constitucional no és totalitària. És democràtica, tant en la seva organització interna com en la seva praxi política, i no se la pot titllar de franquista sense cometre un greu error o una simplificació barroera. Fer-ho reiteradament com es fa, segurament serveix per conrear l’autoestima dels que ho afirmen, però resulta insultant (i francament totalitari, atès que pretén negar-li legitimitat democràtica).
I en el “summum” dels despropòsits s’afirma que el PP és l’encarnació de la caverna, fent referència a l’accepció despectiva del mot, per titllar-lo de reaccionari i retrògrad. Admeto que l’esquerra no es desfaci en elogis als seus adversaris, però s’ha de constatar que en aquest país el costum de denigrar als que pensen diferent ha pres carta de naturalesa i s’ha convertit en una forma de relació habitual, per be que lamentable, en l’àmbit polític. Tal vegada sigui una herència del futbol, però no sembla la millor manera de plantejar el debat polític, llevat que allò que es persegueixi sigui diferent d’allò que es predica. Vist el panorama, és prou evident que demòcrata no ho és necessàriament tot aquell que presumeix de ser-ho, sinó el que ho és de debò i ho demostra amb la seva manera d’actuar.
Tal vegada sigui una paradoxa, però resulta que la democràcia és un sistema força complicat i fràgil, que comporta múltiples exigències, no totes còmodes sobre tot quan s’està en el poder. Una d’elles és la possibilitat que hi hagi alternança entre opcions diverses, entre les quals, la més freqüent en el món occidental, és la que es dóna entra la dreta i l’esquerra. Això passa perquè, històricament, una representa el límit als excessos de l’altra per la via de la contraposició de models socials i de sistemes de gestió de l’interès públic, diferents.
Es pot estar en contra d’aquest sistema i, de fet, hi ha gent que es val de la democràcia per intentar destruir-la des de dins. Però, per poc demòcrata que hom sigui, no pot anar per la vida parlant i actuant com els que no ho son i, a sobre, acusar als altres de no ser-ho.
