Catalunya NO és una nació

I no ho és per la voluntat expressa dels catalans, degudament referendada.

Els redactors de la Constitució de 1978, cal suposar que a instància dels representants catalans i bascos, van incloure a l’article 2 la referència a les nacionalitats integrades a Espanya en els termes següents: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.”

Amb aquest text es tractava de reconèixer una realitat històrica, segons la qual, en el moment de redactar la carta magna, a Espanya hi havia (suposadament) diferents realitats nacionals.

En el conjunt de l’estat el text va ser sotmès a referèndum i va obtenir l’aval del 87′87% dels ciutadans, amb una participació del 67′11%, mentre que, a Catalunya, va ser referendat per un 90′76% dels votants, amb una participació del 67′91%, per la qual cosa es pot afirmar que aquella situació heretada de la història va quedar plenament reconeguda.

Però, per les raons que sigui, les forces polítiques majoritàries de l’època van veure en l’autonomia la possibilitat de realitzar les aspiracions catalanes d’autogovern i de resoldre allò que s’ha anomenat “l’encaix” de Catalunya a Espanya, i es van posar mans a l’obra, a l’empara de la disposició transitòria segona del text constitucional, en el benentès que Catalunya havia plebiscitat l’Estatut de 1931, en temps de la República. Val a dir que durant el debat estatutari ningú no va posar en dubte seriosament la bondat del procediment, ni va qüestionar les conseqüències que podia comportar el fet d’acollir-se al sistema constitucional en la naturalesa jurídica i política de l’ens.

Sigui com sigui, l’estatut de 1979 va ser aprovat en seu parlamentària i, posteriorment, va ser sotmès al referèndum dels catalans, que el van recolzar per una majoria aclaparadora del 88′15%, amb una participació del 59′30%, confirmant la transformació de nació o nacionalitat en comunitat autònoma.

Algú pot discutir si abans del 25 d’octubre de 1979 (data del referèndum) Catalunya era una nació o una nacionalitat històrica, o cap de les dues coses. Tant se val. Però del que no hi ha cap dubte és que, a partir d’aquell dia, Catalunya va deixar de ser el que fos anteriorment per convertir-se en una comunitat autònoma espanyola, nascuda a l’empara del dret a l’autonomia reconegut per l’article 2 de la Constitució de 1978 a les nacionalitats i regions que s’hi van acollir. I això va succeïr per la voluntat majoritària dels catalans, lliurement expressada en un procediment democràticament impecable.

Ara, passats els anys, sembla que hi ha qui creu que, a base de repetir la cantarella, la història es podrà rebobinar i que Catalunya podrà tornar a ser allò que havia estat abans de decidir deixar de ser-ho, però s’enganya. Ja és massa tard.

Tal vegada hi va haver un moment en el que els catalans podien rebutjar l’autonomia que els oferia la Constitució i mantenir l’estatus de nacionalitat que tenien. Però el cert és que no ho van fer i ara aquell procés no té marxa enrera i s’ha d’assumir.

No fer-ho és tant absurd com negar la història, i pretendre fer creure als catalans que aquell episodi no va ocórrer o que no va produir els efectes jurídics i polítics que va produir és enganyar-los.

Qui sap si en el futur hi haurà una nova oportunitat per desfer el camí recorregut però, mentre subsisteixi el marc legal en el que es va produir el compromís, als catalans no ens queda altra opció que ser lleials a l’obligació constitucional que vam contreure lliurement.

Adoptar una altra posició política o trencar el compromís tal vegada ens faria creditors d’algun qualificatiu que no mereixem, al menys aquells que defensem l’Espanya constitucional i el pacte que vam assumir.