Amb tot el “sidral” que s’ha organitzat en torn de la sequera, estan succeint coses molt curioses, com ara que els responsables públics oblidin que el subministrament d’aigua potable a les poblacions és un servei públic que han de prestar els municipis (tots i sense cap excepció) amb caràcter mínim i obligatori, segons estableix l’article 26 de la Llei 7/1985, de 2 de abril, reguladora de las bases del règim local.
Evidentment, la llei no diu d’on han de treure l’aigua ni que han de fer en cas de sequera, però si diu que l’assistència que han de prestar les Diputacions als municipis s’ha d’adreçar preferentment a l’establiment i a la adequada prestació dels serveis públics mínims, i que les Comunitats Autònomes podran cooperar amb les Diputacions Provincials en la garantía de que siguin prestats (apartats 3 i 4 del mateix article).
I, plantejades les coses des del punt de vista de la llei i de les obligacions que aquesta imposa a les corporacions locals, el tema de la sequera, de l’estalvi d’aigua i de les restriccions en el subministrament adquireix una altra dimensió, perquè, si la garantia en la prestació del servei públic és responsabilitat de l’administració, el ciutadà que, a més a més de pagar els seus impostos paga l’aigua que consumeix, té tot el dret a exigir que li sigui subministrada tota la que necessita, sense excusa de cap classe, perquè l’administració (i, eventualment, la concessionària del servei públic) té l’obligació legal i inexcusable de facilitar-li, entre altres raons perquè la llei no contempla cap excusa, llevat que el municipi de torn s’aculli a allò que preveu l’apartat 2 de l’article citat i sol·liciti de la seva Comunitat Autònoma que li dispensi de la obligació quan li resulti impossible o molt difícil l’establiment o la prestació del servei.
Però allò que no contempla la llei és que l’administració local, en cas de tenir dificultats en prestar-lo, carregui en els ciutadans la seva incapacitat de complir amb l’obligació que li pertoca o que els amenaci amb sancions per fer ús del servei.
En aquest terreny, el polític que es vulgui treure les puces de sobre ha de plegar i dedicar-se a una altra cosa, perquè el que no pot ser és que, en ple segle XXI, els ciutadans, per la incompetència dels seus governants, haguem de tornar a viure com en els temps de les cavernes i renunciar, no només als hàbits higiènics més elementals (com tirar la cadena, o rentar la vaixella i la roba a màquina), sinó als elements que ens permeten tenir una alta qualitat de vida (com ara disposar de jardins o de piscines), pagant.
