Desqualificar l’enuig de la gent del llevant amb el transvasament-que-no-és-un-transvasament d’aigua de l’Ebre a Barcelona, dient que aquells volen l’aigua per a un model de creixement desordenat i insostenible de la costa valenciana i d’un urbanisme depredador, com fa el Periódico de Catalunya (entre altres), és una actitud canalla i roïna.
Si Barcelona i la seva conurbació poden tenir un model de creixement que es basa en l’espoli dels recursos de les comarques limítrofs i perifèriques de Catalunya, i que és tant o més insostenible que qualsevol altre model urbanístic de creixement, perquè un altre territori no pot aspirar a crèixer i compartir els mateixos recursos dels que està mancada la capital catalana i que, gràcies a la solidaritat forçosa d’altres, li permeten subsistir?.
El llevant té poca aigua i Barcelona no en té gens, però es permet l’arrogància de donar lliçons als altres mentre depreda al seu entorn a plaer.
Barcelona no té més dret a tenir aigua que els valencians, els murcians o els andalusos. I si es pot portar aigua d’allà on sigui a Barcelona, també se’n pot portar a València, a Múrcia o a Almeria. No faltaria més.
Altra cosa és que, fer-ho, comporti haver de reconèixer errors o baixar del cavall en algunes idees que s’han volgut imposar com a dogmes, però per molt que es vulgui allargar el debat, tard o d’hora caldrà posar una mica de racionalitat a les pugnes territorials en torn de l’aigua i conciliar els interessos legítims d’uns i altres.
Si acceptem que Barcelona no vulgui deixar de ser allò que és, hem d’acceptar que el llevant no es vulgui quedar enrera. Uns i altres tenen dret a mantenir les seves aspiracions, malgrat que per assolir els seus objectius necessitin de la solidaritat aliena.
Quin és el problema real? Vist que es pot portar aigua a Barcelona quan cal, haurem de reconèixer que el problema no és l’aigua, per molt que diguin.
