Per combatre l’abstenció, el Govern vol que votin els immigrants i les criatures

Segons publica e-noticies, sembla ser que el conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, va encarregar a l’exconseller Josep M. Vallès perquè s’entretingués quan va deixar el govern i es guanyés unes peles extra, un informe que han intitulat “Actituds polítiques i comportament electoral a Catalunya”.

Un estudi fantàstic per entendre les raons per les quals als catalans tant se’ls en fot del replà com de l’escala, al punt que el govern, que com és sabut de tothom no té res per fer, el posarà a debat per entendre millor la desafecció a la política de la gent, per combatre l’abstenció i l’allunyament de la ciutadania”.

Les propostes del document prometen ser sucoses, atès que, entre altres genialitats, “proposa que institucions, administracions, partits polítics i mitjans de comunicació adoptin mesures per ser més transparents, participatius i clars, siguin més responsables i retin comptes de les seves actuacions davant la ciutadania”. A més, inclou “possibles mesures a adoptar com ara garantir per llei la trasparència d’institucions i partits; establir mecanismes per avaluar el rendiment de les lleis del Parlament o els plans de les administracions; elaborar un codi de comportament que comprometi als responsables polítics; reconèixer els drets electorals dels estrangers; rebaixar l’edat del dret al sufragi actiu o promoure la formació política en l’ensenyament obligatori”.

El Govern propugna el dret a vot dels immigrants: “”

(Via E-noticies.)

Ja sé que és una bajanada, però, si un dia comencessin a parlar de corrupció, ho entendrien millor? O ni així?

Canviar la ley com qui es canvia de calçotets

No és la primera vegada que ho diu el conseller. I com que la llei sembla que és una cosa tant contingent que es canvia cada vegada que convé, doncs, a conveniència, sembla que es pot modificar qualsevol precepte que no doni el joc que s’esperava.

Llàstima que això no passi amb totes les normes i només sigui donat fer-ho a les que convenen a la classe política, perquè si es donés la mateixa oportunitat a tothom que li resulta inconvenient una disposició legal, la cosa seria divertida.

Per exemple, es podria donar la mateixa facilitat per modificar el codi penal a tots els delinqüents que estan tancats a la presó, amb el resultat previsible que qualsevol tanoca es pot imaginar.

Cóm pot un conseller, aparentment seriós com el senyor Tresserras, dir aquestes bajanades? Si no és capaç de consensuar els membres de l’òrgan de govern del CAC tal vegada no és per culpa de la llei, sinó de la manera d’entendre la política dels que s’han de posar d’acord. I contra això no hi ha llei que valgui, llevat el corró d’una majoria absoluta (que Déu ens deslliuri de tenir).

Tresserras advierte de que si la Corporació no se desbloquea habrá que cambiar la ley: “‘Quiero pensar que el consejo de gobierno será capaz de encontrar una fórmula de consenso para desbloquear la situación’“

(Via LA VANGUARDIA.es - Política.)

Sostenible, diu?

Desqualificar l’enuig de la gent del llevant amb el transvasament-que-no-és-un-transvasament d’aigua de l’Ebre a Barcelona, dient que aquells volen l’aigua per a un model de creixement desordenat i insostenible de la costa valenciana i d’un urbanisme depredador, com fa el Periódico de Catalunya (entre altres), és una actitud canalla i roïna.

Si Barcelona i la seva conurbació poden tenir un model de creixement que es basa en l’espoli dels recursos de les comarques limítrofs i perifèriques de Catalunya, i que és tant o més insostenible que qualsevol altre model urbanístic de creixement, perquè un altre territori no pot aspirar a crèixer i compartir els mateixos recursos dels que està mancada la capital catalana i que, gràcies a la solidaritat forçosa d’altres, li permeten subsistir?.

El llevant té poca aigua i Barcelona no en té gens, però es permet l’arrogància de donar lliçons als altres mentre depreda al seu entorn a plaer.

Barcelona no té més dret a tenir aigua que els valencians, els murcians o els andalusos. I si es pot portar aigua d’allà on sigui a Barcelona, també se’n pot portar a València, a Múrcia o a Almeria. No faltaria més.

Altra cosa és que, fer-ho, comporti haver de reconèixer errors o baixar del cavall en algunes idees que s’han volgut imposar com a dogmes, però per molt que es vulgui allargar el debat, tard o d’hora caldrà posar una mica de racionalitat a les pugnes territorials en torn de l’aigua i conciliar els interessos legítims d’uns i altres.

Si acceptem que Barcelona no vulgui deixar de ser allò que és, hem d’acceptar que el llevant no es vulgui quedar enrera. Uns i altres tenen dret a mantenir les seves aspiracions, malgrat que per assolir els seus objectius necessitin de la solidaritat aliena.

Quin és el problema real? Vist que es pot portar aigua a Barcelona quan cal, haurem de reconèixer que el problema no és l’aigua, per molt que diguin.

L’aigua és responsabilitat del municipi

Amb tot el “sidral” que s’ha organitzat en torn de la sequera, estan succeint coses molt curioses, com ara que els responsables públics oblidin que el subministrament d’aigua potable a les poblacions és un servei públic que han de prestar els municipis (tots i sense cap excepció) amb caràcter mínim i obligatori, segons estableix l’article 26 de la Llei 7/1985, de 2 de abril, reguladora de las bases del règim local.

Evidentment, la llei no diu d’on han de treure l’aigua ni que han de fer en cas de sequera, però si diu que l’assistència que han de prestar les Diputacions als municipis s’ha d’adreçar preferentment a l’establiment i a la adequada prestació dels serveis públics mínims, i que les Comunitats Autònomes podran cooperar amb les Diputacions Provincials en la garantía de que siguin prestats (apartats 3 i 4 del mateix article).

I, plantejades les coses des del punt de vista de la llei i de les obligacions que aquesta imposa a les corporacions locals, el tema de la sequera, de l’estalvi d’aigua i de les restriccions en el subministrament adquireix una altra dimensió, perquè, si la garantia en la prestació del servei públic és responsabilitat de l’administració, el ciutadà que, a més a més de pagar els seus impostos paga l’aigua que consumeix, té tot el dret a exigir que li sigui subministrada tota la que necessita, sense excusa de cap classe, perquè l’administració (i, eventualment, la concessionària del servei públic) té l’obligació legal i inexcusable de facilitar-li, entre altres raons perquè la llei no contempla cap excusa, llevat que el municipi de torn s’aculli a allò que preveu l’apartat 2 de l’article citat i sol·liciti de la seva Comunitat Autònoma que li dispensi de la obligació quan li resulti impossible o molt difícil l’establiment o la prestació del servei.

Però allò que no contempla la llei és que l’administració local, en cas de tenir dificultats en prestar-lo, carregui en els ciutadans la seva incapacitat de complir amb l’obligació que li pertoca o que els amenaci amb sancions per fer ús del servei.

En aquest terreny, el polític que es vulgui treure les puces de sobre ha de plegar i dedicar-se a una altra cosa, perquè el que no pot ser és que, en ple segle XXI, els ciutadans, per la incompetència dels seus governants, haguem de tornar a viure com en els temps de les cavernes i renunciar, no només als hàbits higiènics més elementals (com tirar la cadena, o rentar la vaixella i la roba a màquina), sinó als elements que ens permeten tenir una alta qualitat de vida (com ara disposar de jardins o de piscines), pagant.

Una petita precisió: son incompetents

La manca de previsió, la desídia, la incúria i altres virtuts del país, (de tot el país inclosa la classe política, però no només la classe política), ens ha portat a una situació esperpèntica de manca d’aigua i, per a pal·liarla, el govern de la Generalitat i la seva lleial oposició, estan entestats en proposar dues solucions, cap de les quals no és de la competència de Catalunya i que, en cap cas, no pot dur a terme cap autoritat catalana sense l’autorització del govern central i, si aquest no ho autoritza, ja s’hi poden anar posant fulles.

En el cas del transvasament del Segre, perquè afecta una conca hidrogràfica que abasta més d’una comunitat autònoma, atès que el Segre és un afluent de l’Ebre i aquest transcórrer per Catalunya, però també per Aragó, per Navarra, la Rioja i per Cantabria. Per tant, no cal que facin tant de soroll ni diguin més bestieses. La qüestió depèn del govern de l’estat, i punt.

L’altre, el transvasament del Rhône (catalanitzat, Roine), seria una obra trans-fronterera en la que es veuria implicat un país estranger, França. I, vet aquí que les relacions internacionals entre estats tampoc no son competència de la Generalitat, sinó d’Espanya, per la qual cosa, al govern de Catalunya i a la seva oposició, (que va ser govern durant més de 20 anys però que ningú no ho diria), més els hi valdria parlar-ne amb el govern de l’estat i deixar de marejar la perdiu, fent propaganda barata.

En qualsevol dels dos casos, si per tirar endavant un i altre projecte s’han de complir les lleis espanyoles i catalanes que regulen la realització d’obres públiques d’aquesta naturalesa i abast (1), més valdria que posessin fil a l’agulla amb urgència perquè, inclús fent trampes, difícilment els tindran a punt abans de vuit o deu anys i, per aquelles dates, els barcelonins d’ara ja s’hauran mort de set, de vells o de riure.

(1) Consignació pressupostària, estudis de traçat, informacions públiques, estudis d’impacte ambiental, redacció de projectes, licitacions internacionals, concursos públics o subhastes per a l’adjudicació de les obres, processos d’expropiació i ocupació de terrenys, etc.

Pregunto

Si la Generalitat de Catalunya té les competències en la matèria, per què el govern català demana al govern central que li resolgui el problema de l’aigua?

En teoria, segons l’article 117 de l’Estatut de 2006, té totes les competències sobre l’aigua i les obres hidràuliques, però a l’hora de la veritat resulta incapaç de gestionar-les.

Es pot seguir creien en un govern que es mostra incompetent per exercir les competències que li atorga la llei? Què més ha de passar per tal que els catalans se n’adonin? Que ens acabin tallant l’aigua i ens matin de set?

Entre tant, però, haurem de seguir-nos avergonyint de veure al conseller del ram donant manotadesa a l’aire, i al president, amb el to i la cara de mala llet que el caracteritzen, suplicant de genolls als seus companys de Madrid que li resolguin el problema.

I tots els catalans mirant al cel, que és l’únic capaç de posar fi a la sequera.

La Generalitat convertida en un “party” familiar

Mayol ja sona de consellera en substitució de Baltasar: “”

(Via E-noticies.)

Primer van ser els germans: Nadal (Manel) i Carod-Rovira (Apel·les). Després, una vegada obert el camí, tota una conillada de cosins, nebots, cunyats, amics, coneguts i saludats.

En el cas d’Iniciativa, com que son quatre gats, s’ho han hagut de fer entre familiars més directes. És el cas del conseller Baltasar que té a la seva ex-dona de Directora General i a la filla en el departament de Presidència.

La del conseller Joan Saura posant la seva parella en el consell executiu com a consellera de la redundància (medi ambient) ja no ve d’aquí. És la moda tripartita que, al pas que va, convertirà el govern en una reunió de la cosa nostra sicialiana, de la camorra napolitana o de la drangheta calabresa.

Mans netes era un eslògan d’ERC que, malauradament, no feia referència a la neteja de les parts pudentes i si, com sembla, aviat no hi haurà aigua per dutxar-se, estem frescos. Per entrar al palau de la Generalitat caldrà tapar-se el nas o emprar una màscara d’oxigen.

Barcelona i l’aigua de l’Ebre

Barcelona tendría agua para un siglo con lo vertido por el Ebro al mar en 4 años: “Del deshonroso «ni una gota de agua del Ebro para el Levante» expuesto por el entonces presidente de la Generalitat Pasqual Maragall, a la propuesta de su sucesor, José Montilla, de trasvasar agua de un afluente del Ebro, el Segre, ha llovido poco por culpa de la sequía, pero han pasado más de cuatro años durante los que se habría acabado el trasvase del Ebro y no se hubieran dejado escapar miles de millones de litros de agua potable. Tantos que con el trasvase acabado, Barcelona tendría agua de beber, para regar y para las piscinas asegurada para 100 años, pues necesitaba 190 hectómetros cúbicos anuales extras para garantizar sus necesidades. Y se pierden casi 19.000″

(Via abc.es - Última hora.)

Tenir sentit del ridícul o tenir esperit de bufó

Alguns han nascut per a pallassos i no poden evitar-ho. És el seu destí.

És el cas, entre altres, del Conseller Huguet.

Mireu-lo:

Veient-lo no sembla que vivim en un un país lliure (o força) i que ningú no té l’obligació de saber anar en bicicleta, encara que sigui conseller de la punyeta.

Però aquest “clown” impenitent no té mesura, ni respecte per als catalans que no ens volem sentir avergonyits de qui ens governa.

Ja és greu que, quan tot el seu seguici va en velocípede de dues rodes, ell ens obsequiï amb el “numeret” del tricicle. Però que, a sobre, sigui tant maldestre que s’en vagi al marge fa enrogir al més pintat.

Que no sap que la primera obligació d’un governant, per molt poca solta que sigui, és no avergonyir als seus governats amb ximpleries?

Però, què dic? Si a aquest sapastre tant se li’n fot del replà com de l’escala. A ell l’única cosa que li interessa és anar amb cotxe oficial i dir bajanades.

Déu meu! Que haurem fet els catalans per merèixer aquest oprobi?

AGBAR, l’altre cicle de l’aigua

El que coneixem tots, el que vam aprendre a l’escola, és el procès de circulació de l’aigua entre els diferents estadis de la  hidrosfera. Es tracta d’un cicle biogeoquímic en el que l’aigua es trasllada d’un lloc a l’altre, canviant d’estat físic: s’evapora, passant a estat gasós, es condensa, tornant a l’estat líquid, es precipita en forma de pluja, s’infiltra a la terra i circula de forma subterrània o superficial, formant llacs i rius que van a parar al mar on torna a començar el cicle, i així indefinidament.

Però a Catalunya hi ha un altre cicle de l’aigua. Un cicle paral·lel o superior, segons es miri.

L’aigua que ha baixat del cel en forma de pluja sobre la conca del Ter, és “segrestada” a l’alçada d’El Pasteral, circulant a través d’una canalització fins a una planta potabilitzadora, ubicada al terme municipal de Cardedeu, gestionada per un consorci públic anomenat Aigües Ter-Llobregat. Aquest, una vegada que l’ha potabilitzat i l’ha fet apta per al consum humà, la distribueix entre els municipis de l’àmbit  territorial sobre el que tè competències, principalment ubicats a l’àrea metropolitana de la ciutat de Barcelona. Però com que els municipis, més enllà de la titularitat de les competències, fa anys que gestionen el servei públic de distribució i subministrament de l’aigua a través de concessions administratives, al final resulta que l’aigua és gestionada per empreses privades, concessionaries (1) del servei públic municipal.

I vet aquí que el cicle, a Catalunya (i en molts altres llocs), es tanca en un conglomerat d’empreses gestionades per una gran corporació: Aigües de Barcelona que, en última instància, és la que controla l’aigua, la que l’explota i la que posa les condicions de distribució en un mercat que, amb els anys, ha esdevingut un autèntic monopoli, en el que AGBAR, SAMUR i altres empreses del mateix grup, fan la seva llei.

Evidentment que, per guardar les aparences, en molts llocs no ho fa directament com a AGBAR, sinó que ho fa a través de participacions en altres societats, algunes amb participació de capital municipal o amb petites participacions de socis locals, però totes les seves ramificacions acaben en un mateix Consell d’Administració, que s’asseu a la torre en forma de falus, ubicada prop de la plaça de les Glòries de Barcelona.

I en moments com l’actual hom es planteja quin és el paper de les autoritats en la qüestió de l’aigua i si, en una situació de sequera extrema, treballen pels interessos dels ciutadans o pels de la companyia que, cal no oblidar-ho, comparteix president amb la Caixa de Pensions.

Vaja, que tot plegat fa una forta farum de “contuberni” en el que el Conseller Baltasar sembla el recader que ha de resoldre el problema a l’amo, tocant el voraviu a la ciutadania, però procurant que ni AGBAR, ni la Caixa, no hagin d’assumir cap responsabilitat en el tema. Dit d’altra manera: quan tot va bé i hi ha aigua abundant, tenen butlla per fer anar la maquineta de fer diners com els doni la gana, pressionant per obtenir les tarifes que millor s’adiguin als seus interessos, però quan van maldades i no hi ha aigua, queden rellevats de tota obligació per garantir el subministrament, com si la concessió que ténen fos un regal, sense contrapartides.

Doncs tal vegada ja està bé de gresca i algú els hauria d’exigir que ara és el moment de les tornes i que l’aigua de boca l’han de garantir ells (no els incompetents de la Generalitat que amb la seva provada ineficiència ens acabaran matant de sed), anant a buscar-la on sigui i amb les mateixes tarifes que tenen aprovades.

Si no ho fan així, i amb tota urgència, els ciutadans haurem de començar a demanar comptes de com s’ho han fet en els darrer 50 anys per especular amb l’aigua que, entre tots, hem posat a la seva disposició i demanar-los comptes. Està bé que, aprofitant els subterfugis de la llei, ens hagin explotat, s’hagin enriquit i, a sobre, ens hagin “collonat” construint el consolador més gran del planeta, però és intolerable que ara ens amenacin amb restriccions a través del seu govern titella?

O serà veritat que tots els catalans som ramatadament idiotes?

 

(1) Per la concessió el concessionari alquireix de l’administració el dret a usar o explotar un bé o un servei de titularitat pública, a canvi d’un cànon. El concessionari exerceix la concessió al seu “risc i ventura”.