Les paradoxes que amaguen les xifres

Amb motiu de presentar les mesures de xoc per fer front a la situació econòmica general, el govern ha tornat a fer allò que és habitual i que sembla acceptat per tothom: calcular l’impacte que tindran les mesures d’emergència per pal·liar la crisi econòmica sobre el producte interior brut (el famós PIB) i l’ha estimat en 3 dècimes que, en el seu moment, caldrà afegir a les estimacions de creixement de l’economia que en els darrers mesos han anat decreixent de forma alarmant.

Però no tothom està d’acord en mesurar la riquesa d’aquesta manera.

L’any 2002, a França, el que era secretari d’estat, Guy Hascoët, va encarregar un estudi sobre el creixement de l’economia al conseller del tribunal de comptes (Cour de Comptes), Patrick Viveret, que amb el títol de “reconsiderar la riquesa” (Reconsidérer la richesse) va presentar un document en el que desenvolupa la teoria coneguda com “la paradoxa de l’Erika”.

En síntesi, el que diu Viveret en el seu informe és que el PIB es limita a considerar els fluxos monetaris, de manera que no és un indicador suficientment fiable de la creació de riquesa d’un país, atès que no considera altres indicadors o que comptabilitza com a riquesa fets i circumstàncies que provoquen fluxos monetaris però que, en realitat, son catastròfics. I per il·lustrar la seva tesi ho explica amb l’exemple de l’Erika.

L’any 1999, el petrolier Erika, va naufragar davant de les costes franceses. El vessament de petroli va representar una autèntica catàstrofe ecològica, econòmica i social. Ara bé, en el pla estrictament comptable, la marea negra va ser una magnífica operació, atès que va donar lloc a un gran nombre d’operacions que van tenir el seu reflex en termes monetaris: bombejat del petroli vessat, descontaminació de les platges, pagaments d’indemnitzacions per part de les assegurances, substitució del petrolier, etc. Al mateix temps, va resultar que el treball dels voluntaris que van contribuir amb el seu esforç i dedicació a la neteja de les platges va ser invisible a nivell comptable, la qual cosa equival a considerar que el temps gratuït dels voluntaris no valia res, encara que substituïssin el treball dels obrers que, en altre cas, s’haurien hagut de remunerar.

La “paradoxa de l’Erika” mostra, doncs, que la dada del PIB, que serveix de brúixola a la majoria dels responsables econòmics i polítics, prescindeix absolutament de tenir en compte res que no produeixi un flux monetari, de manera que, com va succeir en aquell cas, la catàstrofe va tenir excel·lents efectes sobre l’economia francesa, cosa que va portar a Viveret a afirmar que els experts utilitzen un termòmetre per prendre la mesura a l’economia que no se sap mai si indica la bona temperatura.

D’aquí també la paradoxa del creixement anunciat pel vicepresident econòmic: estem entrant en una fase de crisi econòmica però, aplicant part del superàvit obtingut en els darrers anys, podrem emmascarar la recessió generant fluxos econòmics que incidiran en el PIB, evitant que caigui més del compte. Encara que cap de les mesures anunciades no evitarà la crisi, ni les seves conseqüències.

Les maneres de l’esquerra

En Manel Ibarz, en el seu blog, publica una entrada que escenifica com poques l’actitud de la gent d’esquerres en front de les iniciatives promogudes per la dreta. Amb el títol de “Està escrit en el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya” explica que el mes d’octubre de 2005 va plantejar la necessitat de preservar el riu Ter, per la via de donar compliment a la llei de 1959, respectant els cabals mínims.

A la primera iniciativa, una interpel·lació, li va respondre el conseller de medi ambient d’aleshores, Salvador Milà, amb una intervenció que val la pena de llegir com a exemple del cinisme que és capaç de brandar un ecosocialista quan li toquen la fibra, prova evident de que la iniciativa va fer diana.

En la segona iniciativa, una moció que proposava que el Parlament exigís al Govern el compliment de la llei de 1959, van intervenir per fixar la seva posició els portaveus dels diferents grups parlamentaris: Ramón Espadaler de CiU, exconseller de medi ambient (i sobtadament defensor de la proposta que durant el seu mandat ni tant sols va considerar), Jordi Terradas del PSC, Miquel Carrillo d’ERC i Bet Font d’Iniciativa, que es van limitar a desqualificar la proposta i al seu promotor per justificar el seu rebuig. En les respectives intervencions, plenes de sarcasme, queda molt clarament palesat que, per principi, la gent d’esquerres no accepta que ningú que no estigui adscrit a partits o moviments dels “seus” pugui defensar el territori. Per a ells la dreta no està legitimada per defensar el medi ambient, i punt.

És molt interessant. De debò.

Quina és la qüestió? Ser una cosa i no ser l’altra? O no ser ni una cosa ni l’altra.

Sembla prou evident que Catalunya, en tant que comunitat autònoma espanyola, conserva alguns dels trets que anteriorment l’havien configurat com a nacionalitat o com a nació. És més, hi ha catalans que tenen molt interès en determinar quines son aquestes característiques per redefinir el concepte de nació, com si, a partir d’aquests elements, pugessin recuperar la història, fer anar el rellotge enrera i tornar a l’estatus anterior a l’aprovació de l’Estatut de 1979.

No tenen en compte, però, que l’esforç, a hores d’ara, és totalment estèril. Com es pot tornar a ser una nació si, en el moment que tocava, la immensa majoria dels catalans van decidir deixar de ser-ho?

El principal inconvenient que tenen les grans decisions polítiques, una vegada que s’han pres, és que, normalment, no son reversibles. Per exemple, en un sistema democràtic “normal”, si el resultat d’unes eleccions no agrada al que les ha perdut, no es poden tornar a convocar fins a obtenir el resultat desitjat, sinó que s’ha d’acceptar el veredicte de les urnes. Igualment que, quan s’ha perdut una guerra, no té cap sentit voler repetir-la per veure si, a la segona, es guanya.

Doncs de la mateixa manera passa en els moments decisius de la història en la que els ciutadans son cridats a prendre postura sobre un tema concret, a través d’un referèndum. Aquesta forma de consulta directa comporta un “plus” de compromís democràtic atès que normalment es reserva per a la validació del text constitucional o de les grans lleis que el desenvolupen, mentre que la resta de decisions es confia al funcionament del sistema de democràcia representativa.

I una vegada que el poble, que és el titular de la sobirania, s’ha pronunciat, què hi fa que el concepte teòric de nació sigui un o altre? Canvia en alguna cosa la decisió de constituir-se en comunitat autònoma? O del que es tracta és d’inventar una nova categoria jurídico-política consistent en una comunitat-autònoma-nació?

Els espanyols, en general, i els catalans, en particular, ja estem avesats al surrealisme i a l’absurd, però aquesta obsessió fetitxista per la nació renunciada ja ratlla la paranoia. No porta enlloc. No canvia res. No pot canviar res.

En aquest tema, com en altres, el nom no fa la cosa. Dir-se nació i no ser-ho, per haver decidit no voler-ho ser, quin problema resol? La història s’escriurà diferent? Es podran esborrar els episodis que no ens agraden? Tindrem un altra constitució i un Estatut diferent? O, com sempre, n’hi ha uns quants que estan fent bandera d’una utopia i confonen el seu somni amb la realitat?

No aprendran mai que els compromisos son per complir-los i que els errors (si ho son) s’han d’assumir? I la resta, no podem aspirar a viure la catalanitat com una cosa normal? Sense haver-nos d’enfrontar a ningú, ni haver-nos de penedir de res? O és que sempre son els altres els que tenen la culpa dels nostres errors?

Al capdavall som allò que som perquè hem escollit ser-ho o perquè els que han tingut el lideratge ens han portat al precipici.

Tal vegada la nostra història és la d’un desastre nacional, però és la nostra. Què hem de fer, assumir-la d’una vegada o seguir plorant eternament la nostra dissort?

Hi ha una manera catalana d’explicar la història?

Els catalans sempre hem estat mals estrategs i pitjors perdedors. Sense remuntar-nos massa enrera, la història ens dóna molts exemples d’una peculiar manera de fer i d’explicar els esdeveniments, sobre tot si son susceptibles de ferir l’autoestima col·lectiva.

És el cas, entre altres, de l’anomenada “guerra de successió” 1705-1714.

De fet, el mateix nom que s’ha donat al conflicte ja sembla poc apropiat, atès que va començar quatre anys després que les Corts catalanes de 1901 dirimissin qualsevol malentès en relació a la successió de Carles II, acceptant com a rei a Felip V i jurant-li fidelitat.

És a dir que, una vegada resolt el conflicte successori, als catalans de l’època no se’ls va ocórrer res millor que declarar la guerra al rei per destronar-lo de la corona d’Espanya i posar en el seu lloc a l’arxiduc Carles d’Habsburg. Una decisió sens dubte arriscada que, com tothom sap, va acabar de mala manera. Els catalans, una vegada que els seus aliats britànics i austríacs els van abandonar, van ser derrotats, havent de veure com s’esfumaven les seves aspiracions de tenir com a rei d’Espanya al que convenia als seus interessos.

Segurament que per als líders de l’època era de vida o mort treure Felip V del poder i per això van arrossegar el país a l’oprobi de la derrota, però si hom escolta als exegetes de la gesta resulta que els catalans van ser les víctimes del conflicte, no els que l’havien provocat. I els decrets de nova planta sembla talment que haguessin estat dictats perquè si, per una rebequeria del rei, sense motiu ni provocació de cap mena per part dels seus destinataris.

I si aquell esdeveniment, degudament documentat, pot ser explicat de la manera que ho ha fet la historiografia oficial, com es pot entendre i interpretar la història real?

Catalunya NO és una nació

I no ho és per la voluntat expressa dels catalans, degudament referendada.

Els redactors de la Constitució de 1978, cal suposar que a instància dels representants catalans i bascos, van incloure a l’article 2 la referència a les nacionalitats integrades a Espanya en els termes següents: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.”

Amb aquest text es tractava de reconèixer una realitat històrica, segons la qual, en el moment de redactar la carta magna, a Espanya hi havia (suposadament) diferents realitats nacionals.

En el conjunt de l’estat el text va ser sotmès a referèndum i va obtenir l’aval del 87′87% dels ciutadans, amb una participació del 67′11%, mentre que, a Catalunya, va ser referendat per un 90′76% dels votants, amb una participació del 67′91%, per la qual cosa es pot afirmar que aquella situació heretada de la història va quedar plenament reconeguda.

Però, per les raons que sigui, les forces polítiques majoritàries de l’època van veure en l’autonomia la possibilitat de realitzar les aspiracions catalanes d’autogovern i de resoldre allò que s’ha anomenat “l’encaix” de Catalunya a Espanya, i es van posar mans a l’obra, a l’empara de la disposició transitòria segona del text constitucional, en el benentès que Catalunya havia plebiscitat l’Estatut de 1931, en temps de la República. Val a dir que durant el debat estatutari ningú no va posar en dubte seriosament la bondat del procediment, ni va qüestionar les conseqüències que podia comportar el fet d’acollir-se al sistema constitucional en la naturalesa jurídica i política de l’ens.

Sigui com sigui, l’estatut de 1979 va ser aprovat en seu parlamentària i, posteriorment, va ser sotmès al referèndum dels catalans, que el van recolzar per una majoria aclaparadora del 88′15%, amb una participació del 59′30%, confirmant la transformació de nació o nacionalitat en comunitat autònoma.

Algú pot discutir si abans del 25 d’octubre de 1979 (data del referèndum) Catalunya era una nació o una nacionalitat històrica, o cap de les dues coses. Tant se val. Però del que no hi ha cap dubte és que, a partir d’aquell dia, Catalunya va deixar de ser el que fos anteriorment per convertir-se en una comunitat autònoma espanyola, nascuda a l’empara del dret a l’autonomia reconegut per l’article 2 de la Constitució de 1978 a les nacionalitats i regions que s’hi van acollir. I això va succeïr per la voluntat majoritària dels catalans, lliurement expressada en un procediment democràticament impecable.

Ara, passats els anys, sembla que hi ha qui creu que, a base de repetir la cantarella, la història es podrà rebobinar i que Catalunya podrà tornar a ser allò que havia estat abans de decidir deixar de ser-ho, però s’enganya. Ja és massa tard.

Tal vegada hi va haver un moment en el que els catalans podien rebutjar l’autonomia que els oferia la Constitució i mantenir l’estatus de nacionalitat que tenien. Però el cert és que no ho van fer i ara aquell procés no té marxa enrera i s’ha d’assumir.

No fer-ho és tant absurd com negar la història, i pretendre fer creure als catalans que aquell episodi no va ocórrer o que no va produir els efectes jurídics i polítics que va produir és enganyar-los.

Qui sap si en el futur hi haurà una nova oportunitat per desfer el camí recorregut però, mentre subsisteixi el marc legal en el que es va produir el compromís, als catalans no ens queda altra opció que ser lleials a l’obligació constitucional que vam contreure lliurement.

Adoptar una altra posició política o trencar el compromís tal vegada ens faria creditors d’algun qualificatiu que no mereixem, al menys aquells que defensem l’Espanya constitucional i el pacte que vam assumir.

Perquè l’esquerra es creu moralment superior?

A la gent d’esquerres els costa d’entendre algunes coses bàsiques de la construcció històrica d’aquest país i confonen, no sé si per ignorància o per malícia, algunes veritats contrastades i contrastables, de manera que, en el garbuix mental i ideològic del que s’alimenten, perden de vista que la realitat és com és i no com la voldrien veure.

Per sustentar les seves tesi parteixen d’alguns axiomes que atorguen una superioritat moral a qualsevol individu que s’adscrigui a l’esquerra i que, “contrario senso”, desqualifiquen a qualsevol ésser viu que es situï en l’opció contrària, sense tenir en compte una qüestió essencial com és que l’esquerra existeix i es defineix en contraposició a la dreta que, en aquest sentit, constitueix el seu referent. I, ni que només fos per això, els hauria de fer més respectuosos amb els que no pensem com ells perquè, quan li manca el referent, l’esquerra crea situacions polítiques i socials com les de Corea del Nord, de Cuba o de la desapareguda Unió Soviètica, que segurament tenen coses molt valuoses per ser tingudes en compte, però que segur que la majoria de la gent d’esquerres que viu en països occidentals no voldria com a models en els que emmirallar-se, ni per importar a casa seva. Tampoc a Catalunya.

Per defensar el seu espai hegemònic i disputar el que, legítimament, volen ocupar els seus adversaris, diuen que Catalunya és sociologica i històricament d’esquerres i, al menys en part, segurament és cert, encara que no tant com per excloure a la dreta. En les darreres eleccions generals va quedar clar que, ara com ara, a Catalunya hi ha una majoria de ciutadans que voten a opcions polítiques d’esquerres: 2.144.457 (58′12%) van votar PSC+ERC+ICV, en front de 1.379.281 (37′37%) que van votar CiU+PP. Ara bé, que votin a les esquerres no vol dir necessàriament que siguin d’esquerres en el concepte clàssic del terme. El cert és que, una vegada que l’esquerra ha abandonat el marxisme en el seu particular viatge cap al centre i que “ser d’esquerres” és una opció política de conveniència, que es desdibuixa en els perfils nebulosos de la socialdemocràcia pràctica, és a dir, de la que governa, es fa molt difícil saber què vol dir exactament “ser d’esquerres”. Suposo que, un dia i amb la suficient perspectiva, la qüestió serà objecte d’estudi per part dels historiadors, però per ara és un misteri.

D’altra banda, des de l’esquerra s’afirma que la dreta, tota la dreta, és hereva del franquisme i s’equivoquen. El franquisme, com a moviment polític, es va caracteritzar pels seus trets totalitaris, no tant pel fet de ser de dretes, que ho era. Però la dreta post-constitucional no és totalitària. És democràtica, tant en la seva organització interna com en la seva praxi política, i no se la pot titllar de franquista sense cometre un greu error o una simplificació barroera. Fer-ho reiteradament com es fa, segurament serveix per conrear l’autoestima dels que ho afirmen, però resulta insultant (i francament totalitari, atès que pretén negar-li legitimitat democràtica).

I en el “summum” dels despropòsits s’afirma que el PP és l’encarnació de la caverna, fent referència a l’accepció despectiva del mot, per titllar-lo de reaccionari i retrògrad. Admeto que l’esquerra no es desfaci en elogis als seus adversaris, però s’ha de constatar que en aquest país el costum de denigrar als que pensen diferent ha pres carta de naturalesa i s’ha convertit en una forma de relació habitual, per be que lamentable, en l’àmbit polític. Tal vegada sigui una herència del futbol, però no sembla la millor manera de plantejar el debat polític, llevat que allò que es persegueixi sigui diferent d’allò que es predica. Vist el panorama, és prou evident que demòcrata no ho és necessàriament tot aquell que presumeix de ser-ho, sinó el que ho és de debò i ho demostra amb la seva manera d’actuar.

Tal vegada sigui una paradoxa, però resulta que la democràcia és un sistema força complicat i fràgil, que comporta múltiples exigències, no totes còmodes sobre tot quan s’està en el poder. Una d’elles és la possibilitat que hi hagi alternança entre opcions diverses, entre les quals, la més freqüent en el món occidental, és la que es dóna entra la dreta i l’esquerra. Això passa perquè, històricament, una representa el límit als excessos de l’altra per la via de la contraposició de models socials i de sistemes de gestió de l’interès públic, diferents.

Es pot estar en contra d’aquest sistema i, de fet, hi ha gent que es val de la democràcia per intentar destruir-la des de dins. Però, per poc demòcrata que hom sigui, no pot anar per la vida parlant i actuant com els que no ho son i, a sobre, acusar als altres de no ser-ho.

Jugar a pilota passada

Una vegada coneguts els resultats electorals els líders alternatius surten com bolets.

Els millors, els que tenien el discurs adequat, els més contundents en el missatge, els més clarividents en l’estratègia, els que tenien més “ganxo” mediàtic, els que eren capaços de portar el projecte a la victòria, els que podien arrasar l’adversari però que, quan va tocar escollir, no hi eren.

Quina llàstima! Quina pèrdua per la causa i per la història!

Però, atès que la organització no va tenir l’encert d’escollir-los quan era hora, ara ha arribat el moment que rectifiqui. És a dir, ha arribat el moment de passar comptes, de fer catarsi, d’expiar els errors, de penedir-se i fer penitència.

És el moment de fer el discurs a partir de la interpretació del resultat segons la pròpia conveniència. És l’hora de guanyar les eleccions davant del mirall en el que s’assagen els gestos. És el temps de la pantomima, de la caricatura i de la camàndula, sense conseqüències, sense risc i sense història.

Ara no és moment per a l’èpica, sinó l’hora dels oportunistes, dels murris, dels canalles i dels sicaris. Dels salvadors, dels saberuts i dels paràsits.

És també el moment de la glòria dels analistes, dels comentaristes, dels opinadors, dels que ho saben tot una vegada que ha passat, dels fabricants de somnis, dels futuròlegs, dels augurs, dels descobridors del propi talent i dels que viuen a l’esquena dels que arrisquen, dels que treballen i dels que perden.

És temps de fer llenya i d’impedir que l’arbre es refaci i sobrevisqui, no sigui que es revifi i torni a donar fruit.

És l’hora de la dalla, dels punyals esmolats, de les destrals, de les espases i de tallar caps.

És el dia de la ira, en el que els segles es reduiran a cendra i tindran com a testimonis al rei David i a la Sibil·la…

Dies iræ, dies illa,
Solvet sæclum in favilla,
Teste David cum Sibylla !
Quantus tremor est futurus,
quando judex est venturus,
cuncta stricte discussurus !
Tuba mirum spargens sonum
per sepulcra regionum,
coget omnes ante thronum.
Mors stupebit et Natura,
cum resurget creatura,
judicanti responsura..

És l’hora del congrés del partit, incauts!

Un líder per a un projecte o un projecte per a un líder?

Quin és el problema de la dreta catalana: la manca de lideratge o l’absència de projecte?

És una pregunta retòrica, perquè qualsevol que reflexioni una mica sobre la qüestió triga molt poc a trobar la resposta, però sembla que ningú no escarmenta. Posant el punt de mira en el curt termini, sembla que quatre frases altisonants i alguna sentència lapidària hagin de resoldre els problemes com per art d’encantament. Però tots saben quina és la dificultat real que planteja el problema.

És més, si la qüestió es limités a la imatge personal de la cara visible que ha de representar el projecte, aviat s’hauria resolt tot. Però el problema no és la imatge del líder, sinó la credibilitat del projecte col·lectiu. I aquesta no es guanya en les lluites intestines, ni en les ganivetades, sinó amb la capacitat de gestionar situacions complexes i de resoldre situacions de conflicte.

Perquè fins ara ningú no ha trobat la manera de sortir del forat? Perquè, a l’hora de la veritat, els ciutadans de dretes no voten a la dreta?

I perquè, després de cada fracàs, la dreta lapida als seus líders i decapita a tots els que l’han representat? Els ciutadans es poden refiar de la gent que actua d’aquesta manera? O és que a les files de la dreta no hi ha ningú que sigui capaç de mirar-se al mirall i veure allò que la gent no vol veure instal·lada al govern?

La qüestió no és una fotesa.

O es pensen que la gent de dretes no vota? Doncs, si voten, perquè no els voten a ells?

Però, així com ha passat la seva hora d’anar davant, no sobren en el projecte. De fet, ningú no sobre a la dreta, però una direcció que aspiri a ocupar un espai en el futur de la política catalana no pot sortir d’un passat que, a aquestes altures, ha d’haver prescrit. Està caducat simplement perquè els anys no passen en va.

Per això ha arribat el temps d’embeinar els sabres. De tornar al quarter. De cobrir la reraguarda. D’ocupar-se de la logística, aportant l’experiència.

És temps de generositat. De treballar per la causa. De construir un espai en el que hi càpiguen tots i en el que tots es sentin acollits, sense exclusions i sense imposicions.

Però, sobre tot, ara és temps de reflexionar i de construir un nou discurs que reflecteixi adequadament el projecte de país que defensa la dreta. Sense complexos i contra ningú, sinó a favor de la gent.

És temps d’articular les idees pròpies i posar-les a debat. Sense apriorismes. Sense dogmatismes. Amb la mà estesa i l’esperit obert.

Ara és temps d’unitat, de treball i de col·laboració lleial per sortir d’una situació que no es pot perllongar.

Però, molt especialment, ara és l’hora de la seducció. Del llenguatge clar, sense subterfugis, ni ambigüitats, però suggerent. És hora de superar la irritació i l’agressivitat, i de plantejar un futur serè, tranquil i desitjable per a la gran majoria de ciutadans.

És l’hora de planificar la dreta alternativa a l’esquerra dominant. És l’hora dels homes i les dones lliures que no tenen hipoteques del passat i que son capaços d’oferir un futur creïble d’esperança i benestar per a tots els catalans.

I que ho demostrin amb la seva manera d’actuar.

Només un canvi d’imatge?

No. Al menys no voldria que el canvi de plantilla de WordPress respongués a un simple canvi d’aparença.

La veritat és que tinc la intenció de convertir aquest blog en una altra cosa: una plataforma en defensa de la política (si, de la política), des del punt de vista de la dreta catalana, ara com ara poc visible, invertebrada i infra representada.

Tot just s’ha celebrat la darrera contesa electoral i, al menys jo, em sento orfe.

Vistos els resultats, constato que en aquest moments, tant en el Parlament de Catalunya com en les Corts Generals, només hi ha un partit que no sigui d’esquerres i, si bé a nivell d’Espanya té un pes considerable malgrat haver perdut les eleccions, a Catalunya presenta una situació lamentable.

I això no és lògic.

Però el més greu és que, a més d’haver perdut les eleccions, ara corre el risc d’entrar en un procés d’autodestrucció, com ja ha fet altres vegades, en una lluita caïnita de candidats disputant-se el lideratge amb l’excusa de retreure’s mútuament la incapacitat de saber-se situar en un escenari polític en el que, durant els darrers vint-i-cinc anys, han estat incapaços d’aixecar el cap, els uns i els altres.

I això no és tolerable.

En l’escenari català, tornar a fer l’espectacle d’arrencar-se els ulls per a no res, només pot contribuir a minvar la credibilitat del projecte (ja prou tocat), fer-lo aparèixer davant de l’opinió pública com una opció que no ofereix cap confiança, mantenir desemparats als ciutadans que son afins i donar avantatges als adversaris.

Per tant, modestament, em proposo començar una nova etapa de defensa i promoció de l’alternativa a l’acció política majoritària d’aquest país, suara tenyida de vermell pels seus quatre costats, en defensa d’un opció alternativa moderada.

I ho penso fer a partir del convenciment que hi ha una altra manera de veure el món, més respectuosa amb la llibertat de les persones i amb la seva dignitat que no pas la que practica l’esquerra.

Com ho faré? Encara no ho tinc clarament decidit, però espero comptar amb l’ajut i la complicitat dels lectors que comparteixen ideals, que ja comencen a estar tips de la superioritat moral de la gent d’esquerres, de rebre lliçons un dia sí i l’altre també de progressisme i, sobre tot, d’avergonyir-se d’estar governats per un grapat de poca soltes incompetents que ens fan aparèixer a tots els catalans com uns beneits.

Ser català i ser de dretes no és incompatible, al contrari.

Després de l’experiència dels darrers anys, segurament és l’única alternativa viable per tirar endavant el país i salvar la dignitat i l’autoestima dels conciutadans, ja prou malmesa per una acció de govern inacceptable.

PS. Des d’avui mateix aquest espai queda obert i a disposició de la causa (en català o en castellà, indistintament), i en contra d’oportunismes, de personalismes, de capelletes, de ressentiments, de venjances i altres formes innobles de degradació de la política.